Parasitisme

Un paràsit del peix, l'isòpodes Cymothoa exigua, que substitueix la llengua d’un Lithognathus

El parasitisme és una relació simbiòtica entre espècies, on un organisme, el paràsit, viu dins o dins d'un altre organisme, l'hoste, causant-li algun mal, i s'adapta estructuralment a aquesta forma de vida.[1] L'entomòleg Edward Osborne Wilson ha caracteritzat els paràsits com a «depredadors que mengen preses en unitats de menys d'un».[2] Els paràsits inclouen protozous unicel·lulars com els agents de la malària, la malaltia del son i la disenteria ameba; animals com els cucs, els polls, els mosquits i els ratpenats vampirs; fongs com el cama-sec de soca i els agents de la tinya; i plantes com ara vesc, Cúscuta, i les orobancàcies. Hi ha sis estratègies parasitàries principals d’explotació d’hostes animals, que són la castració parasitària, el parasitisme de transmissió directa (per contacte), el parasitisme de transmissió tròfica (per menjar-se), el parasitisme transmès per vectors, el parasitoidisme i la micropredació.

Igual que la depredació, el parasitisme és un tipus d’interacció consumidor-recurs,[3] però a diferència dels depredadors, els paràsits, a excepció dels parasitoides, solen ser molt més petits que els seus hostes, no els maten i sovint viuen dins o sobre els seus hostes durant un període ampliat. Els paràsits dels animals són molt especialitzats i es reprodueixen a un ritme més ràpid que els seus hostes. Entre els exemples clàssics s’inclouen les interaccions entre hostes i cestides de vertebrats, les fulles, les espècies de Plasmodium causants de la malària i les puces.

Els paràsits redueixen la forma física de l'hoste per patologia general o especialitzada, des de la castració paràsita fins a la modificació del comportament de l’hoste. Els paràsits augmenten la seva pròpia condició física explotant els amfitrions per obtenir els recursos necessaris per a la seva supervivència, en particular alimentant-se d’ells i utilitzant amfitrions intermedis (secundaris) per ajudar a la seva transmissió d’un amfitrió definitiu (primari) a un altre. Tot i que el parasitisme és sovint inequívoc, forma part d’un espectre d’interaccions entre espècies, classificant-se mitjançant el parasitoidisme en depredació, passant per l'evolució en mutualisme i, en alguns fongs, fent ombres sapròfites.

Des de l'antic Egipte, Grècia i Roma, la gent coneix els paràsits com els nematodes i les tènies. Al principi de l'Edat moderna, Antonie van Leeuwenhoek va observar Giardia lamblia en el seu microscopi el 1681, mentre Francesco Redi va descriure paràsits interns i externs, incloent-hi la fasciola hepatica i paparres. La parasitologia moderna es va desenvolupar al segle xix. En la cultura humana, el parasitisme té connotacions negatives. Es poden apreciar amb efectes satírics en el poema del 1733 de Jonathan Swift "On Poetry: A Rhapsody", comparant poetes amb «paràsits» hiperparasítics. A la ficció, la novel·la gòtica Dràcula de Bram Stoker de 1897 i les seves moltes adaptacions posteriors presentaven un paràsit que bevia sang. La pel·lícula Alien, de 1979, de Ridley Scott, va ser una de les moltes obres de ciència-ficció que presentava una espècie alienígena paràsita.[4]

  1. Poulin, 2007, p. 4–5.
  2. Wilson, Edward O. The Meaning of Human Existence. W. W. Norton & Company, 2014, p. 112. ISBN 978-0-87140-480-0. 
  3. Getz, W. M. Ecology Letters, 14, 2, 2011, pàg. 113–124. DOI: 10.1111/j.1461-0248.2010.01566.x. PMC: 3032891. PMID: 21199247.
  4. «The Making of Alien's Chestburster Scene». The Guardian, 13-10-2009.

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search